El bosc darrere d'un tap de suro

Publicat a la revista NAT el maig de 2006


Quan comprem una ampolla de vi amb un tap de suro estem fent molt més que un acte de consum, estem mantenint un sistema econòmic que garanteix la conservació d'un tipus d'ecosistema, les suredes. A l'explotació surera conviuen en harmonia la humanització del paisatge amb el manteniment del medi i la biodiversitat. “Si es deixa de consumir aquest producte, l'activitat econòmica que manté les suredes es paralitzaria i s'abandonarien a la seua sort les suredes i l’economia rural associads. Podríem perdre-les, si bé no totes, perquè algunes es troben en espais protegits, si la majoria”, assenyala Raquel Gómez, responsable del programa de suredes d'ADENA. Tanta és la importància d'aquesta indústria que l'ADENA i l'Institut Català del Suro, estan col·laborant per conscienciar al ciutadà sobre els efectes positius d’adquirir aquest producte.


“El suro és un sistema de protecció que ha anat desenvolupant l'alzina surera al llarg de l’evolució per tal de superar les condicions extremes del clima mediterrani: les sequeres, les altes temperatures dels estius i, especialment, els incendis”, afirma Raquel Gómez, membre d'ADENA. És un arbre emblemàtic i propi de la Mediterrània Occidental l'escorça del qual s'ha fet servir històricament per diferents usos: des de taps per a ampolles, aïllants en la construcció, fins al calcer. Si bé els taps només representen el 15% de l'ús d'aquest material en pes, esdevé el 85% del volum econòmic i el 90% de l'ocupació generada. El país on n'hi a més superfície i el primer productor és Portugal, seguit d'Espanya, Itàlia, França, Marroc, Algèria i Tunísia. La producció mundial supera les 300.000 tones per any, que s'obtenen de 2.860.000 ha de surers que hi ha arreu del món.





Les primeres referències de l'ús humà d’aquest producte data de l'Edat Antiga a diverses civilitzacions com ara Xina, Egipte, Babilònia o Pèrsia. Com a taps per a ampolles de vi se'n té constància des de la Grècia antiga i l'Imperi Romà, però no va ser fins el segle XVII quan el monjo francés Pierre Perignon els va impulsar com a solució per conservar i transportar el vi amb gran èxit. Tot i això, és a finals del segle XVIII quan es generalitza l’ús dels taps de suro. Aquest material contribueix a la maduració de la beguda en cedir-li compostos orgànics que fan aportacions al seu gust i l'olor. El suro és molt més idoni que els seus competidors des del punt de vista mediambiental i de la criança. “A més a més, és natural, renovable i biodegradable per contra altres que són més contaminants, fan pitjor servei a la conservació del vi i són més demandant d'energia”, diu Enrique Veiga, president de l'Associació d'Empresaris Surers de Catalunya (AECORK). 


“El suro parla català, i això és així gràcies al nostre caràcter comerciant i emprenedor”, diu Joan Botey, delegat de Relacions Exteriors del Consorci Forestal de Catalunya (CFC) i productor surer. I això és així perquè a Catalunya, bàsicament a Girona, és on s'ha desenvolupat gran part de la indústria espanyola transformadora vinculada a aquest material. Al territori català existeixen 116.000 ha de surers a les comarques de l'Alt i Baix Empordà, el Gironès, el Maresme, la Selva i el Vallès Oriental, un 10% dels boscos catalans, i de les quals només el 54% s'explota econòmicament . La producció catalana de suro, però, només cobreix entre el 10-18% de la demanda de la indústria elaboradora per la qual cosa cal importar gran part de la matèria primera. Quant a producció en l'àmbit estatal, el 49% procedeix d'Andalusia, el 29% a Extremadura i el 14% a Catalunya. D'altra banda, Al País Valencià n'hi ha unes 14.000 ha a la Serra d'Espadà, a la Calderona i un xicotet rogle relíctic al municipi de Pinet a cavall entre la Safor i la Vall d’Albaida (Pinet). També s’hi troba una presència relíctica al centre de Menorca a un dels pocs afloraments àcids de les Balears. 


L'extracció del suro
La pela del suro és completament artesanal i es fa amb una destral per tallar l'escorça, tot i que en els darrers anys s'han assajat aparells (a Catalunya i Itàlia) per optar a la mecanització d'una feina que demana una gran formació, especialització i experiència per ser feta bé. Malgrat les provatures i el relatiu èxit d'aquestes, la de l'empresa catalana Hispaes eixirà al mercat en breu, el seu ús encara no s'ha generalitzat. “El suro es treu quan té al voltant d'uns 30-35 mm de grossor amb destral entre el 15 de juny i el 15 d'agost, els anys sense forta sequera”, indica Botey. La seua extracció no provoca cap perjudici a l'ecosistema, el que interessa és l'escorça sense que calga provocar cap dany a l'arbre. No serà fins a 40 anys després del plantació o regeneració natural de l'arbre que es podrà aconseguir el primer suro, però aquest no té encara la qualitat suficient per fer taps (és el conegut pelegrí que s’empra pels betlems), sinó que anirà destinada a fer aglomerat i altres tipus de productes. Caldrà esperar fins els 60 o 70 anys de vida de l'arbre perquè el suro dispose de la suficient qualitat comercial per dedicar-se als taps però, fins i tot en aquest moment, prop d'un 40% es dedica a trituració i aglomerats. Un cop s'extreu l'escorça s'ha de deixar uns anys per permetre'n que l’arbre la regenere i el període oscil•la ente els 9 anys del Sud de la Península Ibèrica i els 14 de la Serra d'Espadà al País Valencià. Aquests arbres poden viure un màxim de 250 anys i se'n pot extreure suro al voltant de 10-15 vegades a la seua vida. 


Al País Valencià, segons Adolfo Miravet, s'utilitza una destral diferent de l'andalusa i la catalana que té un angle més gran per poder treure bé l’escorça de les branques, si són bastant grosses, tot i que s'extreu principalment del tronc. Per traslladar-ho des de l'arbre fins les pistes forestals s'empren rucs, a partir dels camins rurals, i després es transporta en camions a la indústria transformadora. Quan hi arriba el suro encara té la forma de l'arbre, corbada, i es deixarà reposar entre sis mesos, com a mínim, i un any apilat a sobre de formigó o fusta perquè s'airege, perda humitat i s'evapore la sàlvia que hi puga tenir. Passat aquest període es bull en una caldera d'acer inoxidable durant una hora i es torna a apilar amb la voluntat d'aplanar-lo en planxes amb les quals siga més fàcil treballar. Es repeteix el procés, entre dos i tres mesos de repòs i una altra bullida per fer-lo més modelable i perquè en tallar-lo no s'esquerde. Una vegada s'han foradat els taps (en direcció paral.lela a l’escorça) cal refinar-los, triar-los, rentar-los, acondicionar-los, fer-ne controls de contaminació, desinfectar-los, encunyar-los i embossar-los en 5000 unitats amb ozó o sulfurós que actuen com a conservant. Tot aquest procés es troba regulat per una normativa comunitària anomenada “Systecode Cèliege” que l'estandarditza i en garanteix la qualitat del producte final. 


Per saber més. 
Montoya, J. M. (1980): Los alcornocales. Ministerio de Agricultura, Madrid: 155 p.
Vieira Natividade, J. (1990). "Subericultura". 2º edición (1ª edición 1950). Ministério da Agricultura, Pescas e Alimentação. Direcção-Geral das Florestas. Lisboa. 35
Maria Carolina Varela, tècnica Estación Nacional de Investigación Forestal, Oeiras, Portugal. El corcho y los alcornocales, publicat al núm 197 de la revista de la FAO Unisylva, exemplar dedicat als boscos mediterranis
Simón Fos Martín, doctor en Ciències Biològiques per la Universitat de València, El suro, guardià natural dels vins: ecologia, economia, cultura i tradició,  article aparegut al número 29 de la revista de la Universitat de València Mètode
Monogràfic de la revista Silvicultura, exemplar número 45 de novembre de 2004, dedicat al Congrés Internacional del Suro de 2005


Webs especialitzades
Museu del Suro: http://www.museudelsuro.org  
Institut Català del Suro: http://www.icsuro.com  
AECORK (Associació d'Empresaris Surers de Catalunya): http://www.aecork.com  
WWF/ADENA, programa de les suredes: http://www.wwf.es/alcornocales/alcornocales.php  
Consorci Forestal de Catalunya: http://www.forestal.net/
Amorim: www.amorim.com
Espadan Corks: www.espadancorks.com


Ho sabies?
Conservació de les sureres
“Si estan ben gestionades les explotacions sureres són tot un exemple d'aprofitament racional dels recursos naturals i de convivència entre l'activitat humana i el medi natural”, assenyala Raquel Gómez, membre d'ADENA. Des del seu Programa Internacional de Conservació de les Suredes d'ADENA, de la qual es responsable Raquel Gómez, es vol promoure la millora de la gestió a partir d'un sistema de certificació forestal de Bones Pràctiques el Forest Stewardship Council (FSC) perquè les explotacions contemplen en la seua gestió aspectes econòmics, socials i ambiental”. 


Fesomia diversa de les suredes
Les poques suredes verges que queden són al Magreb, però no a l'Estat espanyol. A  Andalusia, Extremadura i Castella són típiques les deveses en les quals els arbres es troben bastant distanciats entre si la qual cosa permet una explotació mixta del terreny amb la presència de ramat però també de conreus. A Catalunya i País Valencià, en canvi, tenen forma boscosa. Els boscos d'alzines sureres compten amb una enorme diversitat biològica amb la presència d'espècies emblemàtiques com ara l'àguila imperial, el voltor negre, el cérvol, i a l'interior o sud de la Península el linx o el porc ibèric.


La peculiaritat del suro d'Espadà 
En terres valencianes podem trobar surers a la Serra d'Espadà i a la Serra Calderona, les dues parc natrual, en la frontera entre les províncies de Valencià i Castelló. A Espadà n'hi ha 12.000 ha d'alzina surera i a Calderona 2.000 més. “Estem molt influïts pel parc natural, cosa que no es permet obrir pistes noves i ens fa haver de ser molt curosos amb el respecte amb el medi”, assenyala Adolfo Miravet enginyer forestal i membre de la família propietària d'Espadan Corks. Les valencianes són uns alzines sureres molt particulars perquè creixen en un substrat argilenc i en un territori on plou molt poc per la qual cosa el suro necessita més temps perquè el suro assolisca un tamany suficient, fins a 14 anys. “Els arbres fan molts falsos anells de creixement, un 20-30% més , cosa que genera una escorça molt densa i permet assolir un tap més dur amb més força de pressió i que resisteix més temps que fa que el nostre tinga una major qualitat”, afirma Adolfo Miravet.


Si hi voleu anar....
Museu del Suro de Palafrugell
El museu del Suro ofereix la possibilitat de fer rutes i eixides per suredes i, a més, compta amb visites guiades durant tot l'any amb reserva prèvia i en quatre llengües: català, castellà, francès i anglés. També treballen per escolars a partir de tallers d'educació ambiental, de visitar fàbriques, el museu o els tallers intergeneracionals que permeten seguir tot el cicle del suro des del bosc fins al tap. També hi podem tenir accés a la Ruta del Suro que permet descobrir el patrimoni de la industrialització de Palafrugell. Finalment, dins de l'exposició permanent del Museu, podem trobar diferents seccions com ara: la bioecologia del suro, a la seua transformació i les escultures fetes amb aquest material.


Museu del Suro de Palafrugell
info@museudelsuro.org 
Carrer Tarongeta, 31 17200 Palafrugell
972 30 39 98

Comentaris